D'acod, ho confesso, dos copes de vi i no sé quantes de moscatell.
Moment a la vida quan ho has perdut quasi tot: no hi ha diners, ni amics, ni amors, ni el fill és prou raó per seguir endavant. Quan l'alcohol ho pinta tot de negre. Quan gent que no importa et diu que ets increíble però ningú dels teus et comprèn. Quan donis les explicacions que donis ningú et dóna la raó en res. Quan no acceptes, per estadístques, que estàs equivocat en tot. Quan no et dóna la gana d'acceptar que ets un monstre i no ets capaç d'anar a dormir perquè demà serà un altre dia. Quan ja no dius HELP perquè has après que ningú sentirà el teu crit. Vas a un blog on ningú no et coneix i et seran indulgents. Quan tens 41 anys i ets més immadur que el teu fill d'onze. Què et queda? L'obligació de viure i anar endavant. I el dolor infinit de la solitud. El saber que no ocupa lloc no et serveix de res. Ni la novel.la que ahir et consolava, t'és avui bàlsam.
No em doneu ànims gratuïts, dels desconeguts no té valor, i ho sabeu.
El món se'm fa estrany, sempre ha estat així, i no sé veure'l d'una altra manera. Tothom dóna consells, però mai des del meu punt de vista. Si no em mereixo més, que m'ho diguin a la cara. A mi em censuren per dir les veritats. He de ser falça, doncs. Ser falç, o educat, també és censurable. Què fer, doncs?
Trecada a bocins, no he conegut l'amistat de veritat, mai. I el somriure que tants vells m'agraeixen, no em serveix de res.
Si teniu a prop algú que es perd en sí mateix, feu-li costat, estimeu-lo sense reserves. Estimar sense reserves, és l'únic amor que val.
Jo, he fet fallida.
