"Que se desencajen las baldosas a mi paso, que se abran cimas, aaa, aaa, que se desplomen las paredes sobre mí que en tu regazo supliqué", (El último de la fila). Així d'encongit tenia el cor fins que he començat a llegir "Paraíso inhabitado" d'Ana María Matute, i s'ha fet la llum, m'he sentit plena i feliç, el negre ha marxat. No hi ha res com una bona lectura per bandejar els fantasmes, per relativitzar els problemes. Tanco la jornada mentre el fum de l'última cigarreta dansa amb Mina i "Il cielo in una stanza", tema que vaig descobrir de ben jove, quan remenava els vinils plens de pols dels pares i que m'ha fet recuperar un anunci televisiu. Encara plou sobre el meu jardí, però no pas sobre la meva ànima. Aquesta nit els meus somnis seran bonics, blancs.
